EXCURSIÓ A MONTESQUIU - VISITA AL CASTELL - 23 de febrer de 2023

 CRÒNICA

Amb el bon record encara present de la darrera sortida, vàrem iniciar l'excursió envers el Castell de Montesquiu. La incertesa del temps, plourà? Farà fred? Ens va obligar a tots a anar ben equipats, afortunadament el temps ens va acompanyar i mentre anàvem pensant en aquestes i altres possibilitats vàrem arribar a Sant Quirze de Besora. Allí per una carretera molt estreta que va posar a prova l'habilitat del conductor, de la que en va sortir molt airós val a dir-ho, vàrem arribar al castell de Montesquiu.

Els que esperaven trobar un castell amb el seu pont llevadís, es van emportar una decepció agreujada pel fet de no trobar-hi el corresponent fantasma arrossegant les clàssiques cadenes. En lloc d'això ens vam trobar un castell molt bonic i acollidor. A una de les parets de l'entrada un gran escut donava fe de la grandesa dels seus antics moradors.

La guia, molt amable i experta, després de les salutacions clàssiques de benvinguda, ens va fer passar a una sala que al mig tenia una taula amb un gran planell en relleu dotada amb una xarxa elèctrica que assenyalava diferents punts.

Sobre aquest mapa ens va explicar la situació geogràfica del castell, a tocar amb Sant Quirze de Besora. Aquest municipi, situat a la comarca d'Osona, va pertànyer fins a l'any 1989 a la comarca del Ripollès. Actualment pertany a la subcomarca del Bisaura, on n'és la població en cap. A través de les diverses llumetes que s'encenien, ens va anar mostrant tota la xarxa dels diferents castells existents al segle IX, i que servien per vigilar la comarca així com controlar les possibles arribades d'enemics pels rius Ter i Ger. Montesquiu va estar habitat pel 12è i darrer comte de Catalunya, Guifré el Pilós. Pel nord de la comarca hi havia els reis Francs i per sota els Musulmans. També ens va mostrar la situació dels masos, parròquies, etc. Per fer un petit resum direm que el castell, propietat de la família Besora va esdevenir en els segles IX - XI el centre del poder d'un extens territori rural. Aquí neix Bisaura feudal. Dels segles XIII al XV el castell de Besora passa a ser domus de Montesquiu, i ja són els grans senyors els que sotmeten a la pagesia. A l'edat Moderna segles XVI al XVIII comencen les grans reformes del castell de Montesquiu. El senyor de Besora té dificultats per mantenir el seu poder i el ven a la burgesia, i ja en els segles XIX – XX el castell es converteix en una mansió senyorial de la mà dels nous amos, la família Juncadella. Finalment, al segle XXI, a la mort de la Sra. Juncadella, darrera mestressa i sense descendència, el castell i parc que l'envolta, passa a mans de la Diputació de Barcelona.Després d'aquesta extensa explicació que jo he intentat resumir, vàrem passar a una altra sala mig il·luminada, era com un rebost, i per recomanació de la guia vam seure on van poder, sempre sobre uns seients de fusta, toscos. Quan el silenci es va apoderar de la sala vam poder escoltar el cant d'un gall, el soroll de l'aigua, tancant els ulls i obrint els de la imaginació ens vam traslladar al segle IX. Casualment, vaig seure amb la meva esposa i una altra senyora a un lloc on pel que sembla seien els "senyors"; llavors la guia ens va obsequiar amb un joc molt distret, didàctic i interessant. Imagineu-vos una sala quadrada amb un grup a cada un dels quatre costats, sempre amb els senyors al fons asseguts a la seva rústica trona. I començant per un grup, figuradament pagesos, va fer que primer fessin entrega com a pagament un cistell de faves, a continuació un altre grup entregava formatge, l'altre un sac d'ordi. Així era com funcionava en aquella època el que avui ho podem definir com lloguers. Els pagesos tenien les terres i els masos, tot a càrrec seu i estaven obligats a pagar un tribut anual en espècies. A canvi els senyors els protegien d'atacs de bandolers o enemics. Aquesta comarca contenia un conjunt de 93 masies que era dominada pels senyors de Besora. En tot el seu territori estàven prohibits, sota pena capital, els jocs i la blasfèmia.

El que no podia pagar el tribut era obligat a fer-ho, sense excuses de cap mena, i si no podia o intentava fugir, la forca era el seu destí.

Ja en els segles posteriors, segle XVII es van anar creant diferents oficis, convertint-se en gremis i tot aquest poder es va anar traslladant a la capital.

Després de tota aquesta explicació i amb un ambient molt distès per les bromes que les situacions havien propiciat, vam continuar la visita passant primerament per una preciosa capella dedicada a Santa Bàrbara i a una de les parets i a través d'unes endevinalles vàrem reconèixer uns estendards de diferents gremis que donaven fe de les explicacions rebudes. Després el clàssic recorregut per les diferents estances, una senyorial sala menjador, una saleta arreglada al gust de la darrera mestressa, una habitació amb un llit que ens va sorprendre per la seva alçada i per la mida, era molt curt, fet que ens va cridar l'atenció, però sembla que els corcs hi havia fet la seva feina i els restauradors es van veure obligats a escurçar el llit. També a destacar una sala amb les parets plenes de trofeus de caça i és que el Sr. Juncadella n'era molt afeccionat. Sortint a la terrassa a part d'una esplèndida vista, vam apreciar un jardí que ens va recordar molt al de Versalles i a un costat un racó amb un pou amb un toc de decoració exquisit.I ja fent un petit recorregut pel parc que envolta el castell vàrem pujar a l'autocar donant per acabada la visita. Una visita, val a dir-ho que va ser molt interessant. De moment l'esperada pluja no va aparèixer fins a l'hora de dinar, ho va fer mentre dinàvem a un bon restaurant de Sant Quirze, on com en cada sortida vàrem ser molt ben atesos.

I per acabar explicaré una anècdota ja pel camí de retorn i és que el dinar per dues persones que sempre es rifa a les sortides quan tornem li va tocar a la nostra presidenta, la benvolguda Montse Roura, la qual per la seva condició de presidenta es negava a acceptar. La insistència de tots va fer que finalment, malgrat que no massa conforme, es quedés amb el dinar. Un gest molt bonic per part d'ella i de la resta. Una prova més del gran companyonia que existeix dins la gran família que conformem els socis del casal.

I així es va acabar aquesta sortida, una vegada més hem de donar les gràcies a la Teresa pel seu magnífic treball. Fins a la pròxima sortida que serà a Puigreig el 16 de març.

Esperem retrobar-nos. Josep Carné